¿Els de Vinaròs i els d’Ulldecona parlen la mateixa llengua?

0

Extret de la resposta que el colaborador de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, Òscar Rueda, ha donat recentment en el seu perfil de Facebook a una persona que li preguntava -en voluntat de deixar en evidència a l’erudit Rueda- per la llengua en la que parlarien els fills d’una parella, ell de Vinaròs i ella d’Ulldecona. Arguments científics sense desperdici.

Des del punt de vista sociollingüístic, els habitants de Vinaròs diuen que parlen valencià, i els d’Ulldecona que parlen català (i no ho dic yo, ho deixà escrit Sanchis Guarner en “La llengua dels valencians”). Per tant, eixa frontera, des de criteris estrictament sociollingüístics, està clara.

Des del punt de vista estrictament llingüístic estem parlant de dos localitats que compartixen, en molt poques diferències, un dialecte de transició entre el valencià i el català occidental, en característiques de l’u, de l’atre i únicament pròpies del parlar de transició. La varietat llingüística que parlaran als seus fills serà, evidentment, i sobretot si continuen vivint en aquella zona, eixa. Açò és absolutament freqüent en el cas de contínuums llingüístics en els que les fronteres entre llengües no són dràstiques, sino que van apareixent de manera gradual a lo llarc d’una zona geogràfica més o manco àmplia.

Açò ocorre per eixemple en la frontera entr gallec i portugués, entre holandés i alemà, entre suec i noruec, entre suec i danés en Escània, entre búlgar i macedoni, entre chec i eslovac, entre castellà i portugués en la frontera entre Brasil i l’Uruguai… i evidentment també entre valencià i català. La comparació entre les parelles d’idiomes anteriors no pot fer-se entre els parlars de dos localitats frontereres, que parlen un dialecte de transició, perque podríem aplegar a la falsa conclusió de que són la mateixa llengua; s’ha de fer al nivell de les respectives llengües estàndart que es superponen a la variabilitat dialectal pròpia de tots els idiomes. En el cas que nos ocupa, el valencià general, front al català oriental que es pren com a varietat de referència per a la llengua catalana.

Eixa diferent percepció sociollingüística se farà evident quan han de triar la varietat estàndart que han d’usar quan utilisen l’idioma en àmbits més generals. Com explique en el meu llibre “¿Té futur la normativa de l’idioma valencià?”:

“Un cas paradigmàtic d’esta situació és la frontera llingüística alemana-holandesa, en la que no existix una delimitació clara entre les dos llengües, sino parles molt paregudes a banda i banda de la frontera política entre les dos nacions, que formen un continuum dialectal en el que lentament les característiques pròpies de cada llengua (estàndart) van diluint-se i intercanviant-se. De fet, els dialectes baix-saxons de l’holandés pràcticament no es distinguixen dels corresponents dialectes baix-saxons d’Alemanya. (…) Les llengües estàndart alemanya i holandesa constituïxen clarament dos estàndarts orals i escrits diferents, i el model llingüístic oficial que s’usa, s’escriu i s’ensenya serà l’holandés en el costat holandés, i l’alemà en l’alemà; per molt que la llengua tradicional real (la parlada) siga la mateixa (un dialecte de transició) a banda i banda de la ralla divisòria en eixes comunitats frontereres (…).

El filòlec mallorquí Gabriel Bibiloni diu al respecte: “Sense els estàndards alemany i neerlandès són impensables les comunitats lingüístiques alemanya i neerlandesa, entre altres raons perquè els parlars nord-alemanys (Niederdeutsch o baixalemany) formen amb els neerlandesos un bloc més compacte que amb els sud-alemanys (Hochdeutsch o altalemany). Amb una altra història, perfectament hi podria haver una llengua al sud d’aquest conjunt i una altra al nord que inclogués l’actual neerlandès; o podria haver-hi, fins i tot, diverses llengüesallà on ara hi ha una sola llengua alemanya.”

Miquel Àngel Lledó, filòlec i agregat colaborador de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, a partir de les investigacions de J. P. Rona, nos explica molt be este fenomen en la seua excelent i clarificadora obra “Fonaments científics de la llengua valenciana”: “Rona descriu en la seua obra el continuum dialectal entre Montevideo i Porto Alegre. Cada una de les localitats que forma part del continu s’entén en la veïna, pero és evident que en Montevideo se parla castellà,i en Porto Alegre, portugués. […] Segons Rona, el llímit que separa abdós llengües a soles pot establir-se sociollingüísticament per mig del següent criteri: trobarem la frontera entre les dos llengues en el punt a on els parlants d’una localitat imitaran el model espanyol quan voldran parlar be, i la localitat contigua imitara l’ideal portugués.”

En el llibre incloc una atra cita, d’Henriette Walter, per lo que respecta a les llengües escandinaves: “Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una conversacion entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un interprete. Y se preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que, por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX. Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciacion y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece especificamente.”

La comparació d’estes situacions en el nostre cas és immediata. És cert que els parlars tortosins tenen molt més de valencià (estàndart) que de català (estàndart), pero són atres consideracions, de tipo històric, social i polític, les que han fet caure eixes terres del costat català. Encara que siga aixina, això no hauria de condicionar la nostra personalitat idiomàtica. Com continue dient en el meu llibre: “Aixina (i més encara ocorreria si la normativisació del valencià s’haguera dut a terme estos últims trenta anys en criteris d’estricta valencianitat llingüística), un habitant de Peníscola pot reconéixer perfectament com a prestigiós un estàndart valencià privatiu, coincident en la seua percepció natural ―determinada per motius llingüístics, pero també històrics i sociològics― de parlar en “llengua valenciana”, mentres que un habitant de Tortosa (a pesar de l’existència de determinats moviments que reivindiquen la defensa dels parlars catalans occidentals) tendirà a pensar en l’estàndart català (el de la TV3, o el de les classes del seu colege) com a model prestigiós o “ideal” de “llengua catalana”.

És precisament R.A. Hudson qui diu que “si dos varietats, per molt pròximes que siguen, han constituït dos estàndarts propis diferents, han de ser considerades llengües diferents”, puix Hudson entén que la millor definició de “llengua” és “qué vol dir la gent normal quan afirma que alguna varietat és una llengua”; reconeixent explícitament que el concepte “llengua”, com el de “dialecte”, és subjectiu, més social i cultural que estrictament llingüístic. Respecte a “dialecte”, Hudson entén que “el que una varietat siga nomenada llengua o dialecte depén del prestigi que u crega que cada varietat té, i per a molta gent eixe és un assunt molt clar, que depén del fet que siga usat en l’escritura formal”. O siga, com a “llengua estàndart”.

I ahí tens la frontera sociollingüística, idiomàtica, històrica, ben palpable, determinada per la consciència no dialectal dels valencians, que molts creem que hauria de ser reconeguda d’una volta per totes, a tots els nivells.

Comments

comments

Comparte.